Biescas u o fracaso de l'aragonés

Soi estato una semana en Biescas. Ya bi yera estato dinantes, pero nunca no b’heva feito nueit. Agora, per qüestions de treballo, siete dias hi soi estato e he puesto confirmar una sospeita que siempre heva tenito: en Biescas no se hi charra pas aragonés. Ni zarrapita, ni brenca ni média. Encara que, en ixos mapas que fan servir as asociacions de defensa (¿) de l’aragonés, se nos asegura que en Biescas, como en tot l’Alto Galligo e tot l’Alto Aragon e parte de Tierra Plana, se parla aragonés, a trista verdat ye que no, que en Biescas no se hi charra aragonés. Ni un sacre.

E no ye solo que ixos mapas que fan servir as asociacions de defensa (¿) de l’aragonés seigan una gran mentira, ye que as as asociacions de defensa (¿) de l’aragonés son, ellas mesmas, una gran mentira. E per ixo ni en Biescas, ni en quasi garra lugar —en quasi garra casa de garra lugar— de l’Alto Galligo ni en quasi garra casa de garra lugar de l’Alto Aragon ni en garra puesto de Tierra Plana, se parla aragonés.

En Biescas, e en 1973, feva cursos d’aragonés Francho Nagore (precisament, con os apuntes d’ixos cursos se fayó, a ciclostil, a primer edicion d’a que dimpués seria a suya gramatica de l’aragonés). En ixos anyos setanta d’o pasato sieglo, ya b’heva en Biescas una asociacion, o Rolde de Biescas CHEN, que quereba recuperar l’aragonés en o lugar. Conque se hi fayó cursos alavez. E agora se’n hi fa encara, de cursos: en o mesmo centro de secundária s’ensinya aragonés dende 1997. S’han feito, ademés, charradas, mesas redondas, representacions teatrals… mesmo s’ha editato bel libro de bel autor local (encara que l’aragonés en que ye escrito no ye tanto local como normalizato).

E totas ixas més de quaranta anyadas de defensa (¿) de l’aragonés, ta qué? Ta que ni en Biescas, ni en quasi garra lugar —en quasi garra casa de garra lugar— de l’Alto Galligo ni en quasi garra casa de garra lugar de l’Alto Aragon ni en garra puesto de Tierra Plana, se sienta ya charrar aragonés.

Qualcosa mala havran feito, e siguen fendo, as asociacions de defensa (¿) d’a lengua si dimpués de tantas d'anyadas a gent de l'Alto Aragon sigue desertando d'o suyo idioma. Será per lo nazi-onalismo (anti)aragonés d'estas asociacions, u per a suya incompeténcia lingüistica, u per es suyos personalismos e megalomanias, u per a suya prisa per pillar bel cargo, pero l'aragonés ye per cada anyo més muerto. 

Fez-tos cargo qué no pasará agora que Chunta ha conquistato a Dirección General de Política Lingüística d’o guvierno d’Aragon: un modelo d'aragonés aluenyato d'es pocos charradors patrimonials que en quedan, chupito de barucas (anti)aragonesistas e dirigito per uns gestors que solo quieren que acoflar-sen en bella silleta .

Temez-tos o pior.

Yo no celebro Halloween

Dende l'asociacion Tradición, Acción, Solidaridad (TAS) piden que se difunda o suyo cartel, e como prou que hi somos d'alcuerdo, contino lo tenez: 

Plana web de l'asociacion TAS en este VINCLO.

Ascuitando a Ivo Pogorelich

O 20 d’octubre de 1958, naixeva en Belgrau, o pianista croata Ivo Pogorelich, talment o millor pianista vivo. E como preva d’a suya mayestria, esta interpretacion, que per cada dia mes m'almira, de o gran Chopin.

Feliz cumpleanyos, mayestro. 

Unas parolas de Ramiro de Maeztu

Hue, 12 d’octubre, festividat d’a Virgen d’o Pilar, Patrona d’a Hispanidat, fa buena honra ricordar a figura que Ramiro de Maeztu, uno d’os millors intelectuals espanyols d’o pasato sieglo, covardement asesinato per as cricas republicanas o 29 d’octubre de 1936. Més que més, recordar a suya obra Defensa de la Hispanidad (1934) d’a que traduzco agora solo que unas parolas:

A crisis d’a Hispanidat ye a d’os suyos prencípios religiosos. B’havió un dia en que una parte influyent d’os espanyols cultos dixó de creyer en a nesecidat de que os prencípios en que deveva inspirar-se o suyo Guvierno fuesen a o mesmo tiempo os d’a suya religion. O primer momento d‘a crisis se manifiesta en o intento de secularizacion d’o Estato espanyol, feito per es ministros de Fernando VI e Carlos III.

Podez leyer o libro original completo en este VINCLO.

Ana Maria Janer: a verdadera Catalunya

Hue se fan quatre anyos d’a beatificacion d’Ana Maria Janer en a Seu d’Urgell. 

Ana Maria naixió en 1800 en Cervera en una família de funda fe catolica. A os 16 anyos decidió d’ingresar en a comunidat d’as Germanas d’a Caridat adedicando-se a o servício d’os més desfavoreixitos. Luego se fiço mayestra de novícias e, en 1832, superiora d’o Hespital de Cervera.

Devito a la Segunda Guerra Carlista, as germanas fuen foragitatas d’o hespital e Ana Maria havió a fuyir-ne ta Solsona. A suya magestat Carlos V la proposó personalment, per indicacions d’o canonge Josep Caixal i Estradé, que formava parte d’a junta d'hespitals carlistas de Catalunya, fer-se cargo d’os hespitals militars de Solsona, a Valldora e Berga, ta asistir a os feritos de guerra.

En rematar a guerra, havió a exiliar-se en Fráncia. A Toulouse treballará en l’Hespital d’a Grave. Tornó ta Cervera en 1844, pero per presions guvernamentals dixó d’estar superiora de l’hespital. En 1849 se reformó a Casa de Misericórdia e le fue encomendata a direccion d’este establecimiento benefico per dos anyadas. Tamien estió a o cargo d’a fundacion d’as congregacions d’o Sagrato Coraçon de Gesús e de l’Asociacion d’as Fillas de Maria en 1856.

Ana Maria creyeva en a nesecidat de crear escuelas cristianas t’a promocion d’a muller e a família. En 1857, o bispe Caixal le pidió que se fese cargo de l’hespital d’a Seu d’Urgell, an que fundó un instituto d’o que se fiço cargo: a congregacion d’as Germanas d’a Sagrata Família d’Urgell.

En 1880 fue esleyita superiora general, dica que en 1883 quedó libre de tot cargo e s’acofló en a suya casa de Talarn, an que continó o trato con as novícias e as alunnas. I morió l’11 de ginero de 1885.

Hue, quatre anyos dimpués d’a suya beatificacion en a Seu d’Urgell, en este humil quaderno de bitacora, ricordamos a Ana Maria Janer, eixemplo d’a verdadera Catalunya, eixemplo d’a Catalunya eterna: espanyola, monarquica, foral e catolica.

As CUP e o Casal Jaume I de Fraga

No ye una novedat, pero no per ixo fa menos fástio. O pasato 26 de setiembre, bels miembros d’as CUP (Candidatura d’Unitat Popular) e d’o Casal Jaume I se reunion a Fraga ta literalment: “impulsar una declaració de suport als lligams entre la Franja i Catalunya en el marc dels Països Catalans”. Dimpués d’a suya reunion, sinyon esta declaracion:

Reunits el Casal Jaume I de Fraga i la Candidatura d’Unitat Popular, presentem aquesta declaració:

Declaració de Ponent

La Franja de Ponent és un territori que mira socialment i econòmica cap a la Catalunya administrativa. A aquestes relacions socioeconòmiques cal afegir la llengua comuna i una història compartida que fa palesa la unitat d’ambdós territoris, tot i les actuals fronteres administratives. Els ciutadans de la Franja hem vist massa vegades atacats els nostres drets més bàsics i sovint se’ns utilitza amb objectius electoralistes des de partits polítics d’Aragó contraris als nostres trets identitaris i als nostres interessos i necessitats.

La llengua catalana a la Franja pateix les conseqüències d’una falta de cooficialitat lingüística i l’aplicació d’un corpus jurídic que ha trencat la unitat de la llengua, ha estat contrari a la seva dignificació, no ha garantit els drets lingüístics del catalanoparlants ni tampoc n’ha blindat l’ensenyament. En la darrera dècada, l’ús social del català ha disminuït considerablement fruit de la diglòssia, del trencament generacional i del status jurídic que impossibilita el seu ús oficial o administratiu. També cal incidir en què l’ensenyament del català no està garantit en el nostre sistema educatiu, ni en termes quantitatius ni qualitatius, i hem viscut episodis en aquest sentit els darrers temps.

Tanmateix hem de continuar reivindicant dos temes cabdals, represos ara pel nou govern aragonès, amb el qual discrepem absolutament: d’una banda, el litigi pel béns de la Franja i, de l’altra, l’assistència sanitària de les nostres comarques.

Els béns de la Franja són patrimoni material que explica i simbolitza part de la nostra història i de la nostra catalanitat i és evident que, sota criteris tècnics, aquest patrimoni ha de restar al Museu de Lleida. Des del territori així ho hem defensat, atesa la manipulació política feta des de l’Aragó -sense cap rigor científic- amb atacs de sectors anticatalanistes furibunds i amb cap respecte per la història comuna del territori amb el Principat.

L’assistència sanitària és un tema social sensible a les nostres comarques i l’entenem, sota criteris de qualitat i proximitat, vinculada a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida com a equipament hospitalari de referència . És evident que la despesa sanitària dels pacients de la Franja en el sistema sanitari català és responsabilitat del govern d’Aragó i per això, exigim que es vertebrin els mecanismes compensatoris oportuns per garantir aquest servei i els derivats, tal com ara reclamen els alcaldes de la Franja.

Fraga, 26 de setembre de 2015.

E dimpués diran quemisió de l’anticatalanismo en Aragon…