jueves, 29 de octubre de 2009

Lei de luengas? No pas esta

L’aragonés da as bocadas. Hue ye quasi imposible sentir-lo parlar en muitos d’os lugars an que fa trenta anyos, u menos, yera o meyo habitual d’exprision. Tasament pervive ya que en qualque val isolata e, per un regular, solo que entre a gent més viella; pa forro’i bota, per cada dia ye més castellanizato. Per ixo mesmo, hue ye més que neseçária una lei de luengas que refirme a revitalizacion d’o idioma, una lei de luengas que nos faiga soniar con un futuro n’o que encara podamos seguir charrando este viello romance nuestro.
De nuevas tornan as Cortes d’Aragon a tractar a qüestion d’as luengas d’Aragon. Diz que esta vegata ye a finitiva. Bien, pero: se puede fer una lei de luengas sin o refirme d’os suyos parladors? Ye més, se puede fer una lei de luengas con a oposicion de buena cosa d’os suyos parladors? Perque, quál ye a opinion d’os parladors en este afer?
Seguntes totas as enqüestas e toz estúdios feitos sobre o tema, ni os parladors d’aragonés se reconeixen n’o estándar que proposan as asociacions que dicen representar a luenga, ni os parladors de catalan d’Aragon se reconeixen n’o catalan normativo que se quiere oficializar agora. Imposar modelos lingüisticos sentitos como allenos no ferá que accelerar a muerte d’as nuestras luengas minoritárias.
Respective á l’aragonés, ye menister una miqueta d’humildat e de sentito comun. Ye de dar que este modelo d’aragonés que escrivo ye valero ta charradors d’aragonés centro-oriental, pero ye raro arrienda ta toz os atros. Hemos á partir dende a realidat actual, no pas dende a situacion lingüistica de fa 200 anyos. E a realidat lingüistica actual ye a d’una luenga prou dialectalizata t’a que cal establir diferents sub-estándars seguntes as zonas. Ixo no significa pas renunciar á la unidat d’o idioma. Ye justo o contrário. Ye fer cepren ta conservar o muito que tenemos en comun en toz os dialectos. Ye fer cepren ta escoscar os castellanismos e os catalanismos inneseçários; repito, os inneseçários, no se puede aforçar. E, prou que sí, ye fer cepren ta mantener as peculiaridaz de cada variedat local.
E per ixo, ye menister que o Consello Asesor dixe de prener resolucions unilaterals. Ye menister que o Estudio Filológico Aragonés dixe d’autoproclamar-se Academia de l’Aragonés e que dixe de presentar-se como l’autoridat lingüística que no ye. Ye menister que a Sociedat Lingüística Aragonesa albandone ixa actitut balloquera suya e dixe de creyer-se que toz os atros no saben ni meya. Ye menister trobar gent de cada val que s’embrequen en a fayena de crear modelos locals, gent que treballen dimpués de conjunta ta fer estándars comarcals. Con l’asesoramiento d’espertos, per qué no, pero coneixendo a realidat, lingüistica e social, de cada zona. De vez, se iria fendo o neseçário treballo de concenciacion, perque, encara que nos pene, l’aragonés contina estando considerato per muitos como un dialecto basto e inútil. Pero tot e siempre partindo de cada val, de cada situacion concreta.
Cal empencipiar, per eixemplo, per estatuecer una grafia comuna. Pero una grafia que faiga honra á la luenga, no que le faiga a tana. Yo me pregunto si querran os pairs matricular á la suya mainada en una asignatura de luenga aragonesa que les ensinye á escrivir con una ortografia que no fa que estorbo á la ortografia espanyola. Me pregunto tamien si querrá ixa mainada matricular-se en una asignatura de luenga aragonesa que les ensinye una ortografia tan embolicata como lo ye esta que soi emplegando agora. Á sovent me pregunto si no seria millor trobar un punto meyo entre a utopia fonetica e a utopia etimologista; si no seria millor trobar una grafia que no faiga mal á os uellos sin dixar d’estar simpla e de buen escrivir. (Ya sabez os que me conoxez que no remato de creyer-me esta grafia SLA, pero ixo ye atra história; e un contrasentito, ya lo sé).
Respective á o catalan, ye menister crear una autoridat lingüistica regional. No se puede dixar a luenga en mans d’o Institut d’Estudis Catalans como esfiende a propuesta actual de lei. E no solo perque no puede permitir-se que a nuestra mainada estúdie con libros de texto que charren de Països Catalans, que nunca no existion, e neguen l’aragonesidat d’os aragoneses que parlan catalan, sino, tamien, perque dixar que o Institut d’Estudis Catalans se faiga cargo d’a luenga ye certificar a fin d’as peculiaridaz d’o catalan d’Aragon. Ya l’hemos visto en Balears: se normaliza o nombre d’as carreras de Palma e o que yera, per eixemplo, S’Aiguo ye agora L’Aigua. Adiós, altalle, á os imperfectos en -va u á os subjuntivos en –o, entre atras muitas riqueças d’os nuestros parlars. E prou que esfender a variedat dialectal d’o catalan d’Aragon no significa renunciar á una comunidat formata per millons de charradors, una comunidat con a vitalidat cultural que tiene, e ha tenito en atras envueltas, a comunidat lingüística catalana. Esfender a variedat dialectal significa esfender o própio devant d'as aplanaderas estendéncias uniformaderas que tienen as autoridaz catalanas que nunca no quieren diferenciar entre politica e cultura. Perque relacionar as luengas d’Aragon con os nacionalismos aragonés u catalan ye o pior servício que le podemos fer á o património cultural d’Aragon.
Prou que a fayena no ye fácil, pero ye polita, muito polita.

martes, 27 de octubre de 2009

Sobre a felicidat e a tradicion

No ye mica fácil charrar d'a felicidat en estes tiempos criminals n'os que vivimos. Ye menister, altalle, no olbidar as verdaz eternas que siempre han feito honra á l'hombre. Bellas veces son as parolas d'os enemigos d'a tradicion as que nos aduyan á no perder l'esmo.
Steven Pinker ye un neuropsicologo prou popular per os suyos libros, encara que os suyos libros son d'un interés més que discutible, tanto quan escrive sobre o esmo como quan escrive sobre o lenguage. A inconsisténcia d'os suyos argumentos ye l'asperable en qui se declara fervient darwinista, ta caramuello almirador de Richard Dawkins, e ateu convenxito dende os 13 anyos. Manimenos, en o suyo libro How the mind works (1997) ha de reconoixer: 
Indeed, the study of happiness often sounds like a sermon for traditional values. The numbers show that it is not the rich, privileged, robust or good-looking who are happy; it is those who have spouses, friends, religion, and challenging, meaningful work.
U, o que ye o mesmo: En realidat, o estúdio d'a felicidat á sovent fa la sensacion d'estar como un sermon en esfensa d'as valors tradicionals. Os numbros contrimonstran que no son os ricos, os privilegiatos, atorrocatos e beroyos os que son més felices, sino os que tienen conyuge, amigos, religion e un treballo estimulant e con sentito.
Encara que á os progres les fa goyo de pensar n'os creyents como en gent totona e compleixuta, trista e de mal genial, a realidat ye que somos muito més felices que no els. Estoi que ta plegar en ixa conclusion no caleva fer guaires estúdios, igual como tampoco no caleva fer-los ta concluyir que en un hespital se curan més, e antes, aquels pacients que reçan que no aquels que no lo fan; asinas lo prevan muitas investigacions feitas en diferents hespitals de diferents païses.
Ya sabez, aquels que respectamos a tradicion somos més felices e tenemos millor salut. Que s'amuelen.

viernes, 23 de octubre de 2009

Empencipiando

Siguindo lo magistério d'atras bitacoras tradicionalistas hispanas podez visitar-las dende a seccion de vinclos que tenez a la parti dreita d'a pagina naix agora ARAGON TRADICIONALISTA ta contribuyir, dende a luenga aragonesa, a fer més gran a preséncia d'a nuestra causa en Internet.
Asperamos aduyar a fer coneixer a realidat aragonesa, alacet inescucable d'as Espanyas, sin cayer en o localismo; a nuestra intencion ye que esta bitacora sirva como ferramienta ta caducar no solo que sobre l'actualidat sino tamien sobre diferents temas d'interés atemporal siempre dende una envista tradicionalista.
Perdonaz os muitos fallos que, de seguro, i havrá en esta a vuestra bitacora, e que no son que fruito d'a inesperiéncia digital de qui escrive estas línias.
Un abraço en Cristo.