Tristeça. As informacions que, dende feva semanas, garinvoliavan per lo rete yeran ciertas. O Consello Superior d’as Luengas d’Aragon ha feito publica a suya lista con os primers nueu academicos de l’aragonés. Se hi troba á faltar bels nombres, bels nombres que uno creyeve imprescindibles. Ademés, e ixo ye o pior, se’n hi troba á sobrar belatros; belatros nombres sin guaire livel, sin mica prestígio. Academicos, estes zaguers, que nunca no feran una conferéncia en garra universidat; como muito, qualque charradeta en a semana cultural de bel colégio.
Igual se tiene. A Lei de luengas s’aprevó ta fer d’o catalan una luenga própia d’Aragon. L’Académia d’a Luenga Aragonesa solo naix que como coartada ta crear una Académia Aragonesa d’o Catalan que faiga posible a desaparicion de buenacosa d’o nuestro património cultural. L’aragonés —a més menaçata d’as luengas menaçatas, a més chiqueta d’as luengas chiquetas— no ye estato que o cavallo de Troya ta que o nacionalismo catalan pille vencida en casa nuestra. Feito ya o suyo papel, os nuestros caporals pueden dixar-lo disaparixer albandonando-lo en mans apatuscas, en esparlaticatas bocas. No ye una qüestion lingüística, ye una qüestion politica. Tristeça. Muita tristeça.
