Seguntes o coneixito sociolingüista Colin Baker ta que una luenga minoritária perviva fan falta quatre condicions:
1) Emplego intergeneracional d’a luenga en o fogar ta que os pairs la transmitan á os suyos fillos.
2) Preséncia d’a luenga minoritária en a ensinyança formal ta reforçar o uso domestico.
3) Preséncia d’a luenga minoritária en cerclos economicos que guarancie que os charradors mantendran o idioma per raçons de treballo.
4) Consideracion d’a luenga minoritária como uno d’os alacez d’a tradicion cultural e literária d’a suya comunidat ta que seiga vista como un sinyal d’identidat d’a mesma. Ta ixo ye clau a suya preséncia en os médios de comunicacion.
Per disgrácia, en buena cosa d’o território que hue consideramos encara de luenga aragonesa ya no se hi cumple ni una sola d’estas quatre condicions, e en aquels lugars an que a preséncia social d’a luenga ye mayor solo se’n cumple que a primera; a quatrena condicion tasament la cumplimos bels charradors en bels pocos lugars.
En veyendo esta situacion, qué podemos fer ta mantener e, si ye posible, revitalizar l’aragonés?
Prou que podemos aprender d’as experiéncias d’atras luengas minoritárias, pero no pas d’as atras luengas espanyolas perque a suya situacion socio-lingüistica ye de raso diferent; mesmo n’o caso d’o asturiano que conta con muitos més parladors, bella preséncia n’os médios de comunicacion e una creixient demanda n’a ensinyança formal. Ta trobar eixemplos parellanos á l’aragonés hemos d’ir-nos-ne ta luengas como lo maorí.
En 1999 o numbro de charradors de maorí yera uns 35.000, si fa u no fa un 8% d’o total de maorís de Nueva Zelanda. O maorí perviviva més que més entre a poblacion rural e buena cosa d’os maorís s’estimava més vivir en as ciudaz. Como conseqüéncia, buena cosa d’a jovenalla maorí creixeva sin garra contacto con o idioma d’os suyos devantpasatos. Ta fer cambiar ixas estendéncias, se fuen prenendo midas e, dende os anyos 60, a luenga emprencipió a ficar-se-hie n’as escuelas e universidaz anque sin mica exito devito á o desprestígio d’o idioma e a la falta de reconeiximiento como luenga oficial. Asinas en 1999, quasi toz os parladors de maorí yeran mayors de 60 anyos e as generacions que tenevan fillos ya no transmitivan a luenga á la suya mainada. Manimenos en os anyos 80 s’emprencipió una esmaginativa iniciativa educativa que feva d’os lolos l’alacet d’a ensinyança. Os lolos participavan n’as escuelas pre-escolars, clamatas Kohanga, transmitindo á os ninons a luenga e as tradicions d’o suyo pueblo en un programa d’inmersion lingüística. A participacion d’os lolos estió clau e en poquez anyos 12.000 ninos s’alfabetizon n’a luenga e cultura aborigen. Con ixe alacet asentato, o programa s’enampló con as escuelas KKM, Kura Kaupapa Maori, un movimiento que fiço escuelas d’inmersion ta continar con a educacion d’a mainada. En 2002 hi heva 90 escuelas KKM d'inmersion e en atras 90 s'estudiava bella asignatura en maorí. Hue pareix que a luenga e a cultura maorí tienen bel futuro.
A liccion ye clara, si queremos que l'aragonés perviva, hemos d'enreligar-lo en a bastida d'a cultura tradicional aragonesa, no presentar-lo como una asignatura purament academica sin garra vinclo con o contexto altoaragonés. Si femos que seigan os viellos d'os nuestros lugars os que transmitan a luenga e a cultura nuestra no solo aconseguimos ixe ogetivo sino que, de vez, aduyamos á dignificar a figura d'os nuestros mayors.
