Tres acres e una vaca

Agora, quan tot s’eboldrega arredol de nusatros, ye més que nunca menister ricordar que no podemos cayer en a desaperança. Ye difícil, pro que sí, pero cal tener siempre present a divina providéncia. Més que més agora, quan tot s’eboldrega arredol de nusatros.

Fa bel par de días me trobé en Zaragoça con un viello coneixito. Encara que ye d’un lugar vicino á o mio, feva dos anyatas que no nos veyébanos. Dinantes coincidívanos muito toz os veranos, pero agora que ya no somos jovens, ya no garimboliamos guaire per as fiestas d’os lugars d’a redolada.

O caso ye  que o pobre ye esqueferato dende fa quince meses e, como yera de dar, l’actual situacion economica ocupó buena cosa d’a nuestra charradeta. Á lo que nos despedívanos, me dició que encara havrinos á tornar t’o lugar, que os nuestros pairs se’n yeran itos ta fer-se o preu, pero que a prosperidat que els hevan aconseguito, s’heva esbafato ta cútio. En o lugar, continó, no nos faltará un gortet ta no crabutar de fambre, un gortet ta recobrar a dignidat. No podié menos que dar-le a raçon: “tres acres e una vaca”, sospiré. “Ixo ye —encertó el­— tres acres e una vaca”.

Three acres and a cow yera o eslogan d’os esfensors d’a reforma agrária en a decada de 1880. Os distribuitistas de 1920 amprarian a lema e o própio Chesterton lo fiço servir en What's Wrong With the World ta resumir o suyo credo economico e social.

Pareix un ensuénio, pero ye posible. Justament agora, quan tot s’eboldrega arredol de nusatros, ye més posible que nunca. Qué pasaria si una parti d’ixas famílias que a crisis ha aladiato decidís de tornar t’o campo, de tornar ta una economía —més justa e raçonable— de chiquez propietários ligatos per lo vinclo d’a solidaridat? No farian d’eixemplo —de simient­— ta una nueva sociedat devantata sobre firmes alacez? Alcaso no somos (quasi) toz fartos d’a degradación de tota mena an que (mal)vivimos?

Fa més de cien anyatas que Lion XIII nos l’alvirtió:

Nam veteribus artificum collegiis superiore saeculo deletis, nulloque in eorum locum suffecto praesidio, 1) cum ipsa instituta legesque publicae avitam religionem exuissent, sensim factum est ut opifices inhumanitati dominorum effrenataeque competitorum cupiditati solitarios atque indefensos tempus tradiderit. 2) Malum auxit usura vorax, quae non semel Ecclesiae judicio damnata, tamen ab hominibus avidis et quaestuosis per aliam speciem exercetur eadem; 3) huc accedunt et conductio operum et rerum omnium commercia fere in paucorum redacta potestatem, ita ut opulenti ac praedivites perpauci prope servile jugum infinitae proletariorum multitudini imposuerint.

                        Leo XIII, Rerum Novarum. De opificium conditione (1891)

Pos, destruyitos en o pasato sieglo os antigos grémios de treballadors, sin estar substituitos per res, e en haver-se alpartato as nacions e as leis civils d’a religion d’os nuestros pairs, poquet á poquet ha sucedito que os treballadors s’han trobato entregatos, solencos e indefensos, á la inhumanidat d’os suyos patrons e á l’angluciosa codícia d’os competidors. A fer creixer o mal, vino voraz a usura, que, més d’una vegata condenata per senténcia d’a Ilésia, sigue siempre, baixo diferents traças, igual en a suya naturaleça, eixercita per hombres angluciosos. Tot ademés, os contratos d’as obras e o comércio de totas as cosas son, quasi de tot, en as mans d’uns pocos, de traça que bels hombres cavalers han imposato á la infinita multitut de proletários un jugo quasi d’esclavos.

Fa més de cien anyatas que Lion XIII nos ne ricordó a solucion.