Decive, en o mensage anterior, que a propuesta d'ortografia d'o Instituto Aragonés de Filolochía me pareixeva prou buena, pos no, rectifico: dimpués d'haver-la leyita á bonico (e haver-la prevata "n'a intimidat"), la trobo prou fata.
Seré breu: esta propuesta me pareix incoherent de tot, tan centrata en l'adaptacion de neologismos que se'n olbida d'a luenga viva, pensata unicament ta justificar a existéncia d'una asociacion que s'atorga la oficialidat d'una académia quan no lo ye. Mica honra se fa asinas á la luenga, á la suya dignificacion e neseçária ensinyaça. Bels eixemplos:
-Se renúncia á la grafia J e G, á favor d'a grafia CH, ta representar o fonema palatal oclusivo xordo perque caldria fer un listato de parolas que s'escrivisen con G/J e atras que s'escrivisen con CH. Manimenos, sí se fa ixe listato ta saber qué parolas s'escriven con ZE/ZI en puesto de CE/CI (per cierto, belun me podria explicar qué raçons b'ha ta escrivir con z, e no con c, arabismos como alguacil u alacet? Qué ganas d'embolicar as cosas!)
-Tamien ye incomprensible no escrivir a G/J etimologica pero sí a QU etimologica, que presienta o mesmo problema (un charrador no puede saber, intuitivament, que s'escrive ricuerdo e no *riqüerdo). Apareixen, asinas, representacions tan fieriças como chent u psicolochía. Ospa, u s'escrive chen u s'escrive gent; u s'escrive sicolochía u s'escrive psicologia, no pas ixos mesclallos injustificables que no fan mica aduya á una dignificacion d'a luenga.
-Prou incoherent ye tamien escrivir puent con a T zaguera, pero escrivir pon u soben sin ixa letra.
-Cómo ye posible escrivir lición pero tamien escrivir accento? Per qué escrivir sciencia pero no, per eixemplo, amonstrar? Per qué escrivir filharmonía pero no rhinoceront? Per qué escrivir charrín-charrand pero no pas quand? Per qué escrivir tractar e tamien retrato? Cómo han decidito qué letras mutas cal representar e quáls no?
-Per qué se presientan como normativos localismos como ell, ells, bells, dotze, tretze, etc.?
-Per no charrar de representacions graficas como hopar per jopar u diocesi per diocesis holio per jolio, etc. que fan redir (u plorar).
Á la finitiva, una grafia que no dignifica o idioma (escrivir cheografía, adchunto u apocalipsi ni prestígia guaire l'aragonés ni fa mica parella con a pretension etimologista d'as atras solucions presas); una grafia que no ye mica practica (con tantas contradiccions e albitrariedaz se fa de prou mal escrivir); una grafia que tasament pareix feita ta diferenciar-se d'as grafias ya existents. Encara que ta ixo seiga incoherent arrienda.